Ciceró treu la conclusió que, prèviament a l'oratòria necessita el coneixement de gairebé totes les ciències humanes: la literatura, la història, el dret i sobretot la filosofia. Aquesta darrera ensenya a reflexionar sobre l'argumentació i a estudiar els diferents tipus de causes i
de proves.
Ciceró defineix l'oratòria com l'art de parlar bellament i abundantment i exposa la doctrina per confegir un discurs:
1) En primer lloc descriu les quatre parts bàsiques en què ha d'ordenar-se un discurs:
- exordium: inici,
- narratio: exposició de la causa,
- confirmatio: argumentació per sostenir les idees defensades,
- peroratio: final.
2) També explica les cinc operacions que cal realitzar per esciure i pronunciar un discurs:
- inuentio: buscar les idees que es diran,
- dispositio: posar-les en ordre,
- elocutio: triar els mots per exposar les idees, amb l'ornament i les figures necessàries,
- actio: representar el discurs amb gestos i dicció,
- memoria: memoritzar el discurs.
3) Els mitjans per persuadir els oients són:
- probare: convèncer pel raonament,
- mouere: commoure per aconseguir l'adhesió subjectiva,
- delectare: agradar per la bellesa del discurs.
Brutus:
Està escrit en forma de diàleg entre Brutus, Àtic i Ciceró. Partint de la mort d'Hortensi narra la història de l'oratòria romana des dels seus inicis fins a la seva culminació en el mateix Ciceró. Ja s'hi deplora la manca de la llibertat necessària per a l'eloqüència causada pel règim de Cèsar.
L'orador (Orator)
En aquesta obra Ciceró reprèn la seva idea que, enfront de la nuesa estilística dels aticistes com pretenia ser Brutus, l'orador ideal ha de dominar els tres estils, el senzill, el moderat i l'opulent, per aplicar el que convingui a cada ocasió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario