EL GÈNERE HISTORIÀFIC A ROMA

ELS ORÍGENS DE LA HISTORIOGRAFIA ROMANA 

La historiografia romana va néixer a finals del s. III a. C. com a conseqüencia de les guerres púniques, que van afavorir el sentiment d'identitat nacional a Roma. En vèncer Cartago, els romans prenen conciència que ha esdevingut una gran potència i els ve interès pels seus propis orígens i per entendre la victòria obtinguda i donar-ho a conèixer als altres pobles mediterranis, sobretot els grecs. És per això que els primers escriptors romans que narren el passat de la seva ciutat van escriure en grec, aleshores la llengua de comunicació internacional i que tenia ja una tradició d'historiografia. Aquests primers historiadors sovint consignen els esdeveniments any per any, seguint la pauta marcada pels arxius oficials de l'Estat, especialment els Annales maximi, i per aquest motiu solen titular els seus escrits Annals (Annales, de annus 'any') i ells mateixos reben el nom d'annalistes.

Cató

Els annalistes eren nobles que veien la historiografia com una extensió de la seva activitat política. És el mateix cas de Marc Porci Cató (234-149 a. C.), orador i el primer autor que va escriure historiografia en llatí. Al cap de tota una vida en els primers rengles de la política va redactar, amb el títol de Orígens (Origines), una obra que comprenia la història de Roma i d'altres ciutats itàliques, des dels mites fundacionals (Eneas) fins a les guerres púniques, en les quals havia participat ell mateix. L'ús del llatí en Cató es deu a raons ideològiques: malgrat que tenia un bon coneixement de la cultura grega i que a la seva obra és evident la influència de la literatura grega, era un acèrrim detractor de l'hel·lenització creixent que la societat i la cultura romanes sofrien en el seu temps i blasmava els annalistes que empraven el grec. L'estil de Cató és directe, però aconsegueix força expressivitat gràcies al recurs de figures retòriques. En els Orígens el poble romà és l'heroi col·lectiu de la narració, en la qual les grans gestes, encara que siguin individuals, resten anònimes. Cató ja és més pròpiament un historiador que no un annalista, perquè no es limita a consignar els fets sinó que també es preocupa a esbrinar-ne les causes.

 JULI CÈSAR  
L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l'oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentari: 



Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit llibres, l'últim dels quals va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra  els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de la campanya. 

Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.  

Influït per Xenofont, l'estil de Cèsar és concís, funcional i despullat, de vegades proper al llenguatge jurídic, propens a utilitzar la paraula justa i a evitar la variació lèxica, tot i que s'hi aprecia un creixent ús de recursos literaris segons avança el relat. No obstant això, aconsegueix una elegància, una puresa i una claredat admirables.  Malgrat l'ús de la tercera persona per a les accions protagonitzades per ell mateix, Cèsar és un mestre en la presentació tendenciosa dels esdeveniments. Així recorre a la disposició del relat, a la selecció dels fets, als adjectius, a la racionalització dels propis èxits enfront de la follia i l'encegament dels seus enemics i l'atribució a la fortuna dels seus fracassos a fi de transmetre la millor imatge de la seva estratègia i la seva vàlua. Tots els seus actes i totes les seves paraules responen als seus interessos i a la finalitat d'obtenir el poder.  



 CORNELI NEPOT  
Corneli Nepot va viure aproximadament entre el 100 i el 25 aC. Nascut al nord de l'actual Itàlia, es va traslladar aviat a Roma, on es va dedicar només a les lletres, especialment a estudis d'erudició històrica, sense  entrar en política. La seva obra principal és Homes il·lustres (De uiris illustribus), setze llibres de breus biografies dels grans homes de l'antiguitat, reunits per especialitats: generals, poetes, filòsofs, etc. Cadascuna d'aquestes categories es dividia en dos llibres, un per als romans i l'altre per als estrangers, la gran majoria dels quals grecs. D'aquesta obra solament resten 22 biografies de cabdills estrangers i dos d'historiadors romans. La finalitat de Nepot és proporcionar un manual que contribueixi a  donar una educació moral posant els diferents personatges com a bons i mals  exemples alhora que entreté amb nombroses anècdotes. El resultat és mediocre, tant per la informació que aporta com pel seu estil gris i rudimentari. 




 SAL·LUSTI 
Gai Sal·lusti Crisp (87-35 a. C.) va néixer a Amitern, a la Itàlia central dins una família plebea però benestant. Fidel partidari de Cèsar, va fer una destacada carrera política com a  homo nouus arrenglerat entre els populares. Es va enriquir immensament va tornar es va fer construir una luxosa mansió amb extensos jardins on, després de la mort de Cèsar, es va retirar de la política per dedicar els deu últims anys de la seva vida a la historiografia. 

Les tres obres històriques que va escriure tractaven del passat recent de Roma, dues monografies i una de caire general: 
• Conjuració de Catilina (De coniuratione Catilinae): dins les acarnissades lluites socipolítiques del s. I a. C. s'emmarca la narració que Sal·lusti fa de la conjuració de l'any 63 a. C. Hi descriu la degradació moral de Roma i a continuació el personatge de Catilina, presentat com el revers negatiu del que ha de ser un ciudadà romà. Narra com Catilina, després de ser dos cops derrotada la seva candidatura al consolat, planeja prendre el poder per la força. La conxorxa és descoberta i Catilina fuig a Etrúria per trobar-se amb l'exèrcit que ha reunit. Mentrestant els seus partidaris a Roma són arrestats i jutjats pel senat, que a continuació delibera quina pena se'ls  ha d'aplicar: la mort, defensada per Cató i Ciceró -en les seves Catilinàries-, o la presó, segons proposa Cèsar. Finalment els conjurats són estrangulats aquell mateix dia i 'exèrcit dels revoltats és vençut en una batalla en què mor heroicament Catilina.  

• Guerra de Jugurta (De bello Iuguthino): en el context de la guerra contra Jugurta, que havia ursurpat el tron del regne nord-africà dels númides (finals del s. II a. C.), Sal·lusti descriu l'enfonsament moral i polític de la noblesa romana, detentora del govern, i defensa l'ascensió  al poder d'altres classes socials, encarnades per Màrius, el general que va vèncer Jugurta. Respecte a l'anterior aquesta obra guanya en documentació, en  profunditat de l'anàlisi 
social i en imparcialitat. 

• Històries (Historiae): era una crònica general de la història contemporània de Roma durant els anys 78-67 a. C. Inacabada per la mort de l'autor, solament en queden uns fragments.