OVIDI

OVIDI ENAMORAT: POESIA ELEGÍACA D’AMOR  

. Amors (Amores)  

La va escriure quan encara era molt jove. El tema de gairebé totes les 51 elegies que la componen és l'amor, tant en el seu vessant noble com en el sensual. Aquesta seva primera obra ja traspua el gust per les aventures i conquestes amoroses i retrata una Roma, ja en el  cim del seu poder, plena d'intrigues amoroses i una societat abocada al plaer. Hi són especialment perceptibles les influències de Catul, Tibul i Properci. 

Heroides (Heroides)  

Va ser redactada en dues sèries. La primera és un conjunt de quinze poemes en forma de cartes escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus marits o amants absents. No tenen cap model grec ni llatí, tot i que els temes són extrets fonamentalment de l'èpica i la tragèdia gregues, per exemple n'hi ha una de Penèlope a Ulisses. Una excepció és l'epístola de Dido a Eneas, inspirada en l'Eneida, si bé en dóna una visió contrària a la de Virgili: segons Ovidi, que no creu en la missió  d'Eneas, aquest no hauria d'haver abandonat Dido. En totes elles el poeta demostra un profund coneixement de la psicologia de les dones.  La segona sèrie, escrita uns anys més tard,  són tres parells de cartes, també de motiu mitològic. Cada parell consisteix en la carta d'un home i la resposta d'una dona, per exemple Paris i Hèlena.  

OVIDI DESTERRAT: POESIA ELEGÍACA D'EXILI 
L'obra que Ovidi va compondre a Tomis durant l'exili a què el va condemnar August consisteixfonamentalment en dos reculls d’elegies, les Tristes (Tristia) i les Pòntiques(Epistulae ex Ponto), 5 llibres (50 elegies) i 4 llibres (46) respectivament. Aquestes elegies adopten la forma de cartes enviades a diversos destinataris, entre els quals la seva esposa, amics i enemics, August i polítics opositors a l’emperador. En les elegies d’exili els temes són recurrents: la queixa desesperada per la seva situació, la demanda per intercedir a favor seu davant el príncep, la súplica pel perdó fins a rebaixar-se a l’adulació i l’enyorança de la vida feliç passada i de les persones estimades que va deixar a Roma. És una poesia que neix del dolor i, per aquest motiu, resulta més sincera i profunda que l’anterior. El que pretén Ovidi amb aquestes cartes és sobretot no ser oblidat a Roma i remoure l’opinió pública perquè August li aixequi el càstig.  


OVIDI MESTRE D'AMOR: POESIA DIDÀCTICA AMOROSA 
Ovidi va escriure alguns poemes de tema eròtic que parodiaven la poesia didàctica. 
Art amatòria (Ars amatoria)  
En aquesta obra, coneguda també per Art d’estimar, Ovidi vol ensenyar la pràctica de la seducció amb l’objectiu de la unió carnal extramatrimonial. L’Art amatòria té tres llibres. Els dos primers van adreçats als homes, mentre que el tercer es dirigeix a les dones: 
El llibre I explica on és possible trobar les dones -els llocs públics, sobretot en els espectacles- i els recursos per conquistar-les: cartes, regals, l’elegància, la galanteria, les promeses, els mitjans de pressió psicològica com llàgrimes, petons... 
El llibre II ensenya la manera de conservar l’amant. Les instruccions són: ser afectuós, agradable i complaent, fer compliments i regals -i especifica quina mena de regals-, dissimular les infidelitats tant les pròpies com les de l’amiga, provocar gelosia de vegades, ser discret, i aconseguir que el plaer sexual sigui compartit.  
El llibre III dóna consells a les dones sobre els mitjans per embellir-se, la instrucció que han de tenir (poesia, dansa, música), les armes psicològiques (rialla, plaer), la conducta envers l’amant, com eludir la vigilància del marit o del guardià.  

Remeis d’amor (Remedia amoris)  
  Ovidi va escriure aquesta obra justament per esborrar la mala impressió causada per l'Art amatòria: hi explica com no deixar-se seduir i com alliberar-se de l'amor, per exemple concentrant-se en els defectes de l'estimada o procurant trobar-la just després de llevar-se, sense maquillatge i desarreglada. De fonts epicúries i estoiques prové la idea, present en aquesta obra, que l'amor és una forma de demència. Així els Remeis d'amor es presenten com una guia espiritual per a una vida més sana i racional. De tota manera, com que manté el mateix to enjogassat no li serveix per disculpar-se de l'Art amatòria. 
  
Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae)  
És un receptari de cosmètics del qual es conserven uns cent versos.

OVIDI I ROMA: POESIA DIDÀCTICA PATRIÒTICA 

Fastos (Fasti)  

El pla d'aquest poema d'Ovidi -4.772 versos en sis llibres- era descriure dia a dia les festivitats i els diversos ritus del calendari romà i explicar-ne els orígens. Consisteix en una combinació d'erudició hel·lenística a l'estil de Cal·límac, de temes de la història romana i d'al·lusions propagandístiques del govern d'August. És l'únic poema d'Ovidi que pretén celebrar la Roma d'August i adular el príncep i la seva família. Tanmateix resulta frívola i massa plena de mites grecs per tenir una intenció patriòtica. Per altra banda solament va arribar a completar la part corresponent a mig any, ja que l'exili va interrompre'n la realitació

4.5.LES METAMORFOSIS 

Les Metamorfosis (Metamorphosis) d'Ovidi és un extens poema d'uns 12.000 hexàmetres dividits en 15 llibres que recullen 250 mites i llegendes grecs i romans amb la característica comuna de la transformació de personatges i éssers en animals, plantes, constel·lacions, en un seguit continu presentat en ordre pretesament cronològic des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar. Així doncs consisteix en una mena d'història mítica del món, que, després de començar amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi (primers episodis del llibre I), es divideix en tres parts: primer els protagonistes són divinitats, després hi ha narracions sobre herois i heroïnes i finalment les figures que els antics consideraven històriques tot arrencant de la guerra de Troia. Donen unitat a l'obra la presència constant del canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per una àmplia gamma de recursos de transició molt enginyosos. El  més freqüent d'aquests és la concatenació de personatges. Per exemple en el primer llibre passa de les formacions naturals d'animals a l'aparició de Pitó i tot seguit de la seva mort a mans d'Apol·lo al mite d'Apol·lo i Dafne.  

Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar-les en un gènere concret. De tota manera és una obra pròxima a l'èpica si tenim en compte característiques com la mètrica, el seu caràcter narratiu, la seva llargària i molts dels seus temes i personatges, típicament èpics. Tanmateix, a diferència de l'epopeia tradicional, li manca un protagonista i una unitat de narració. Es podria considerar un tipus especial d'èpica, èpica de les emocions, especialment de l'amor, al qual Ovidi dóna molta importància en els mites que conta. En realitat no pertany de manera absoluta a cap gènere, sinó que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. És didàctic al començament, quan descriu el 

naixement del món, amb evidents influències filosòfiques, esdevé èpic quan relata la ira de Júpiter i el diluvi, pren un to entre elegíac i bucòlic en el mite d'Apol·lo i Dafne, mentre que la narració dels amors de Júpiter i Io té molts elements de comicitat. Altres passatges són tràgics o himnes. Així doncs, a les Metamorfosis la varietat i el canvi són incessants, fent honor al seu títol i al seu tema: canvien els personatges, els escenaris, els arguments, el tractament... 

HORACI, EL POETA TRANQUIL

Quint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenes. A més d'una profunda amistat, Mecenes li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenes i va ser enterrat al seu costat.  Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls: 

• Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i escèptic d'Horaci fa que, malgrat la desil·lusió que sent després de Filipos i el malestar de veure's obligat a viure d'un càrrec de funcionari, la crítica a la societat present en les seves sàtires  sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini més la burla amable que no l'atac virulent. S'hi compara amb Lucili, el precedent llatí en el gènere satíric.  

• Epodes (Epodes) : recull de 17 poemes, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i al famós Beatus ille, un bucòlic cant a la vida retirada en el camp.  

• Odes (Carmina) : aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres és sens dubte el cim de la poesia horaciana, malgrat que va ser poc comprès en el moment de la seva publicació. Aconseguit ja el suport de Mecenes i l'èxit literari, Horaci perd del tot la intenció satírica. Se serveix dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot Safo, Alceu i Anacreont. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels 

següents apartats:  

• odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials que va tenir.  

• odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries -la felicitat  es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d'or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem).  

• odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.  

• Epístoles (Epistulae) : dos llibres amb un total de 23 poemes en forma  de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.  A més cal esmentar  el Cant Secular (Carmen Saeculare) un himne encomanat per August per ser cantat públicament.  El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, aconseguida gràcies a una acurada elaboració dels seus poemes. En canvi li manca la passió d'un Catul o el sentiment d'un Virgili i amaga les seves emocions rere la ironia. En general resulta fred, sobretot en les odes d'amor. Si Horaci és considerat com un dels principals poetes llatins és per la seva perfecció formal i tot i que les seves Odes no van ser llegides a l’Edat Mitjana, el Renaixement el va recuperar com un artífex de poesia ens ha regalat tresors. 

TIT LIVI

Titus Livi va néixer cap al 59 a. C. a la ciutat de Patavi, actualment Pàdua, al nord d'Itàlia, i hi va morir el 17 d. C. Es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, ja que va treballar la major part de la seva vida -més de quaranta anys- en la redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època. Aquesta obra era tan ingent que no és estrany que se n'hagi conservat solament una quarta part. Dels 142 llibres que comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos grups: de l'1 al 10 i del 21 al 45. De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de gairebé  tots els llibres, anomenats 

periochae, que ja a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera. 

Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el centre del món. El seu patriotisme el  du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents. Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la seva obra:       

Al contrari que la majoria d'historiadors romans, Livi no havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal. La seva inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament del govern de Roma. Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als documents oficials. Livi, doncs, no va acudir a les fonts originàries sinó que reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius 

aparents.  

No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple Anníbal apareix com a model de perfídia. 

Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com pel seu estil. Per exemple té un cert gust pel  patetisme, per descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments. 

Cal dir, de tota manera, que Livi actua de bona fe  i que, malgrat molts detalls poc fiables, les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques. El que més destaca és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa. 

TÀCIT 
No se sap ni on va néixer ni les dates exactes del naixement ni de la mort de Corneli Tàcit. A partir de diversos indicis es pot calcular que va viure aproximadament entre el 55 i el 120 d. C. De família noble, va estudiar retòrica a Roma i va esdevenir un orador brillant i famós. Al llarg de la seva vida va ocupar diversos altes magistratures sota diferents emperadors, des de Vespasià fins a Trajà. Va publicar les seves obres durant els regnats de Nerva i Trajà, un període de més gran llibertat d'expressió que en el precedent règim de Domicià. La seva primera obra va ser probablement el Diàleg dels oradors (Dialogus de oratoribus), amb la qual s'acomiada de l'oratòria: exposa que aquest gènere ha caigut en decadència per la falta de llibertat política en l'Imperi i addueix indirectament aquesta raó per abandonar-la i dedicar-se a la historiografia. Les seves obres històriques són, per ordre en què van ser escrites: dues monografies:  
• Agrícola (De uita Iulii Agricolae): és alhora una biografia i un elogi fúnebre del seu sogre Agrícola, cèlebre general i governador de Britànnia, descrit com un romà a l'antiga en un temps moralment decadent. La vida d'Agrícola permet tractar qüestions importants de l'època de l'Imperi com ara de quina manera un polític amb una alta responsabilitat pot mantenir-se honest sota un príncep tan depravat com Domicià -justificant-se així alhora el mateix Tàcit, que es va trobar en igual situació-  o l'imperialisme romà sobre els altres pobles, en aquest cas els britànnics.  
• Germània (De origine ac situ Germanorum): en aquest tractat etnogràfic Tàcit s'esforça per comprendre els pobles germànics, un dels principals enemics dels romans, i de fer entendre als romans els seus costums, institucions i creences adaptant-los si cal a conceptes romans. La intenció de Tàcit és fer un paral·lel entre la manera de ser dels germànics i la dels romans antics per contraposar totes dues amb el present decadent de la Roma contemporània. Una altra possible finalitat hauria pogut ser advertir Trajà de l'amenaça que constituïen els germànics.  I per altra banda dues obres generals que abracen la major part de l'Imperi, desenvolupant la narració any per any.
• Històries (Historiae): Tàcit va començar amb el període que havia viscut: anaven des del 69 d. C. fins a la mort de Domicià (96 d. C.). Dels catorze llibres que devien  ser originàriament, se'n conserven tan sols del primer al cinquè.  
• Annals (Annales): comprenien probablement setze llibres, que comprenien des de la mort d'August (14 d. C.) fins a la de Neró (68 d. C.), dels quals resten només els grups I-IV i XII-XV, així com parts dels llibres V, VI, XI i XVI.

SUETONI 
Gai Suetoni Tranquil (aproximadament 70-125 d. C.) va ser secretari i bibliotecari del palau imperial i gràcies a això va poder accedir als arxius imperials per documentarse. No és unveritable historiador sinó més aviat un erudit, ja que la seva obra enciclopèdica abraça gran varietat de branques del  saber. Tanmateix només han arribat a l'actualitat dues sèries de biografies: La secció de gramàtics i oradors del vast tractat Homes il·lustres (De uiris illustribus), en el qual havia agrupat per gèneres biografies d'homes de lletres.  Les Vida dels dotze Cèsars (De uita duodecim Caesarum), una col·lecció de retrats de Juli Cèsar i de tots els emperadors des d'August fins a Domicià. Malgrat que el camp que tracta és el propi de la història, Suetoni no actua com a historiador sinó que es limita a recollir dades, curiositats i xafarderies sobre els emperadors: descripció física, tics, anècdotes i intimitats. Quant al seu estil, escriu amb correcció però sense art.  

EL GÈNERE HISTORIÀFIC A ROMA

ELS ORÍGENS DE LA HISTORIOGRAFIA ROMANA 

La historiografia romana va néixer a finals del s. III a. C. com a conseqüencia de les guerres púniques, que van afavorir el sentiment d'identitat nacional a Roma. En vèncer Cartago, els romans prenen conciència que ha esdevingut una gran potència i els ve interès pels seus propis orígens i per entendre la victòria obtinguda i donar-ho a conèixer als altres pobles mediterranis, sobretot els grecs. És per això que els primers escriptors romans que narren el passat de la seva ciutat van escriure en grec, aleshores la llengua de comunicació internacional i que tenia ja una tradició d'historiografia. Aquests primers historiadors sovint consignen els esdeveniments any per any, seguint la pauta marcada pels arxius oficials de l'Estat, especialment els Annales maximi, i per aquest motiu solen titular els seus escrits Annals (Annales, de annus 'any') i ells mateixos reben el nom d'annalistes.

Cató

Els annalistes eren nobles que veien la historiografia com una extensió de la seva activitat política. És el mateix cas de Marc Porci Cató (234-149 a. C.), orador i el primer autor que va escriure historiografia en llatí. Al cap de tota una vida en els primers rengles de la política va redactar, amb el títol de Orígens (Origines), una obra que comprenia la història de Roma i d'altres ciutats itàliques, des dels mites fundacionals (Eneas) fins a les guerres púniques, en les quals havia participat ell mateix. L'ús del llatí en Cató es deu a raons ideològiques: malgrat que tenia un bon coneixement de la cultura grega i que a la seva obra és evident la influència de la literatura grega, era un acèrrim detractor de l'hel·lenització creixent que la societat i la cultura romanes sofrien en el seu temps i blasmava els annalistes que empraven el grec. L'estil de Cató és directe, però aconsegueix força expressivitat gràcies al recurs de figures retòriques. En els Orígens el poble romà és l'heroi col·lectiu de la narració, en la qual les grans gestes, encara que siguin individuals, resten anònimes. Cató ja és més pròpiament un historiador que no un annalista, perquè no es limita a consignar els fets sinó que també es preocupa a esbrinar-ne les causes.

 JULI CÈSAR  
L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l'oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentari: 



Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit llibres, l'últim dels quals va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra  els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de la campanya. 

Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.  

Influït per Xenofont, l'estil de Cèsar és concís, funcional i despullat, de vegades proper al llenguatge jurídic, propens a utilitzar la paraula justa i a evitar la variació lèxica, tot i que s'hi aprecia un creixent ús de recursos literaris segons avança el relat. No obstant això, aconsegueix una elegància, una puresa i una claredat admirables.  Malgrat l'ús de la tercera persona per a les accions protagonitzades per ell mateix, Cèsar és un mestre en la presentació tendenciosa dels esdeveniments. Així recorre a la disposició del relat, a la selecció dels fets, als adjectius, a la racionalització dels propis èxits enfront de la follia i l'encegament dels seus enemics i l'atribució a la fortuna dels seus fracassos a fi de transmetre la millor imatge de la seva estratègia i la seva vàlua. Tots els seus actes i totes les seves paraules responen als seus interessos i a la finalitat d'obtenir el poder.  



 CORNELI NEPOT  
Corneli Nepot va viure aproximadament entre el 100 i el 25 aC. Nascut al nord de l'actual Itàlia, es va traslladar aviat a Roma, on es va dedicar només a les lletres, especialment a estudis d'erudició històrica, sense  entrar en política. La seva obra principal és Homes il·lustres (De uiris illustribus), setze llibres de breus biografies dels grans homes de l'antiguitat, reunits per especialitats: generals, poetes, filòsofs, etc. Cadascuna d'aquestes categories es dividia en dos llibres, un per als romans i l'altre per als estrangers, la gran majoria dels quals grecs. D'aquesta obra solament resten 22 biografies de cabdills estrangers i dos d'historiadors romans. La finalitat de Nepot és proporcionar un manual que contribueixi a  donar una educació moral posant els diferents personatges com a bons i mals  exemples alhora que entreté amb nombroses anècdotes. El resultat és mediocre, tant per la informació que aporta com pel seu estil gris i rudimentari. 




 SAL·LUSTI 
Gai Sal·lusti Crisp (87-35 a. C.) va néixer a Amitern, a la Itàlia central dins una família plebea però benestant. Fidel partidari de Cèsar, va fer una destacada carrera política com a  homo nouus arrenglerat entre els populares. Es va enriquir immensament va tornar es va fer construir una luxosa mansió amb extensos jardins on, després de la mort de Cèsar, es va retirar de la política per dedicar els deu últims anys de la seva vida a la historiografia. 

Les tres obres històriques que va escriure tractaven del passat recent de Roma, dues monografies i una de caire general: 
• Conjuració de Catilina (De coniuratione Catilinae): dins les acarnissades lluites socipolítiques del s. I a. C. s'emmarca la narració que Sal·lusti fa de la conjuració de l'any 63 a. C. Hi descriu la degradació moral de Roma i a continuació el personatge de Catilina, presentat com el revers negatiu del que ha de ser un ciudadà romà. Narra com Catilina, després de ser dos cops derrotada la seva candidatura al consolat, planeja prendre el poder per la força. La conxorxa és descoberta i Catilina fuig a Etrúria per trobar-se amb l'exèrcit que ha reunit. Mentrestant els seus partidaris a Roma són arrestats i jutjats pel senat, que a continuació delibera quina pena se'ls  ha d'aplicar: la mort, defensada per Cató i Ciceró -en les seves Catilinàries-, o la presó, segons proposa Cèsar. Finalment els conjurats són estrangulats aquell mateix dia i 'exèrcit dels revoltats és vençut en una batalla en què mor heroicament Catilina.  

• Guerra de Jugurta (De bello Iuguthino): en el context de la guerra contra Jugurta, que havia ursurpat el tron del regne nord-africà dels númides (finals del s. II a. C.), Sal·lusti descriu l'enfonsament moral i polític de la noblesa romana, detentora del govern, i defensa l'ascensió  al poder d'altres classes socials, encarnades per Màrius, el general que va vèncer Jugurta. Respecte a l'anterior aquesta obra guanya en documentació, en  profunditat de l'anàlisi 
social i en imparcialitat. 

• Històries (Historiae): era una crònica general de la història contemporània de Roma durant els anys 78-67 a. C. Inacabada per la mort de l'autor, solament en queden uns fragments.  

LA POESIA ÈPICA: VIRGILI

Un poema èpic és un poema llarg, format de milers de versos, que ens parla de les gestes i les aventures dels herois i personatges mitològics d’una edat molt llunyana, sense temps visible.
 La poesia èpica llatina es basa en la poesia grega, sobretot en Homer, la Ilíada i l’Odissea, que ens expliquen el cicle troià i la tornada d’Ulisses a casa. El vers que s’utilitza en aquests poemes és l’hexàmetre, un vers format per sis parts (o peus). Homer serà el model que seguiran els autors llatins. 

EL SEGLE D’OR DE LA LITERATURA LLATINA 

Es denomina època augusta o daurada el període comprès entre la mort de Ciceró (43 aC) i la d’August (14 dC). Els romans, cansats com estaven de les guerres civils, van poder gaudir de la pau d’August, qui va ser el primer  a alliberar Roma del clima d’incertesa . Això va afavorir també la transformació de la literatura. Un dels amics d’August va ser Mecenes, ric defensor de les arts, i entre els protegits de Mecenes s’hi van comptar Virgili i Horaci. Aquests dos poetes i l’historiador Tit Livi van produir obres destinades a infondre als romans l’antiga moralitat i a imbuir-los d’orgull patriòtic. 

 PVBLIVS VERGILIVS MARO 

Publius Vergilius Maro va néixer en un poble a propde Màntua l’any 70 aC, durant el primer consolat de Pompeu i Cras. Als dotze anys els seus pares el van enviar a Cremona per cursar els estudis de gramàtica. Després de vestir la toga viril, estudià retòrica i filosofia a Milà. Finalment, a Roma es va introduir en el cercle dels poetae novi. 

L’any 37 aC va publicar els seus primers poemes pastorívols a l’estil del poeta grec Teòcrit, anomenats Èglogues o Bucòliques. Això li va suposar aconseguir celebritat i entrar en el cercle literari de Mecenes. 

A petició d’aquest va composar les Geòrgiques, poema didàctic en quatre llibres on ensenya les regles de l’agricultura i dels seus treballs . 

 El mateix August l’incita a escriure l’Eneida, la composició que el va ocupar la resta de la seva vida: deu anys. 

Publius Vergilius Maro Quan tornava d’un viatge a Grècia, que havia començat amb 52 anys per visitar els llocs on transcorre l’acció de la primera part de l’Eneida, Virgili va patir una insolació i va morir a Brindisi, el 22 de setembre del 19 aC. A la seva tomba s’hi van escriure aquestes paraules composades, segons la tradició, per ell mateix: ...cecini pascua, rura, duces  ... he cantat les pastures, els camps, els guerrers. 

Abans d’embarcar havia pregat al seu amic Vari que  si li passava res cremés el manuscrit de l’Eneida, ja que alguns versos encara estaven incomplerts. Però August s’hi va oposar i va ordenar que el poema es publiqués. 

Les obres fonamentals de Virgili són tres: 
Les Bucòliques, escrites del 40 al 37 aC. També anomenades Èglogues.  Són 10 poemes de pastors.  La majoria de les Bucòliques estan escrites en forma de diàleg entre pastors. Cal destacar-ne la primera i la novena. A la primera el pastor Melibeu es lamenta per la pèrdua de la seva heretat confiscada, mentre que Títir (alter ego del mateix Virgili) ha pogut 
conservar la seva gràcies al déu August. 
Les  Geògiques, escrites del 37 al 30 aC. Mecenes va suggerir la  composició d’aquesta obra a Virgili amb la idea de fomentar el gust dels romans per l’agricultura, després d’haver viscut tantes guerres. 

L’Eneida va ser escrita del 30 al 19 aC. Va ser el mateix August qui el va animar a escriure 

un cant èpic romà, en el moment que Octavi havia tornat victoriós d’Àccium i les campanyes d’Orient. La llegenda d’Enees, unida a la del culte a la seva mare Venus, havia tingut unaàmplia difusió a Roma, sobretot després de les Guerres Púniques. Nevi havia cantat ja elsamors entre Enees i Dido. D’altra banda, Enees és el pare de Iul, origen de la gens Iúlia,d’on procedeix la família d’August. L’obra es divideix en 12 cants, seguint els models homèrics de l’Odissea en els 6 primers llibres (viatge d’Enees des de la destrucció de Troia fins a la seva arribada a Itàlia); i la Ilíada, dels sis restants, on conta la conquesta troiana del Laci fins a la mort del rei Turn rei dels rútuls. Aquest és el començament de l’Eneida, la gran epopeia nacional de Roma. 

Set versos que resumeixen el seu contingut: 

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris 
Italiam fato profugus Laviniaque venit 
Litora, multum ille et terris iactatus et alto 
Vi Superum, saevae memorem Iunonis ob iram, 
Multa quoque et bello passus, dum conderet urbem 
Inferretque deos Latio, genus unde Latinum 
Albanique patres atque altae moenia Romae 
Canto les gestes i el baró que, fugitiu per causa del 
destí, va arribar el primer des de les costes de Troia a 
Itàlia i al litoral de Lavínia, sacsejat per terra i mar per la 
força dels déus i la cruel ira de la rancorosa Juno; i va 
patir molt en la guerra fins fundar la ciutat i introduir els 
déus al Laci, d’on prové el llinatge llatí, els pares albans 
i les muralles de l’altiva Roma. 

L’Eneida figura entre les obres mestres de l’antiguitat. Com que la seva intenció és glorificar el passat de Roma i, en conseqüència, el de la gens d’on procedia Octavi August, utilitza molt hàbilment el recurs de l’anticipació dels esdeveniments futurs. Per exemple, al cant VI, quan Enees, guiat per la Sibil·la, baixa als Inferns i veu les ànimes dels futurs herois:

Tu regere imperio populos, Romane, memento 
(hae tibi erunt artes) pacisque imponere morem, 
parcere subiectis et debellare superbos. 

Tu, romà, recorda regir amb el teu govern els pobles (aquestes 
seran les teves arts) i imposar el costum de la pau, respectar els 
vençuts i humiliar els orgullosos 

TRACTATS DE RETÒRICA

Ciceró treu la conclusió que, prèviament a  l'oratòria necessita el coneixement de gairebé totes les ciències humanes: la literatura, la història, el dret i sobretot la filosofia. Aquesta darrera ensenya a reflexionar sobre l'argumentació i a estudiar els diferents tipus de causes i 

de proves.

 Ciceró defineix l'oratòria com l'art de parlar bellament i abundantment i exposa la doctrina per confegir un discurs: 

1) En primer lloc descriu les quatre parts bàsiques en què ha d'ordenar-se un discurs:  

       - exordium: inici, 

       - narratio: exposició de la causa, 

       - confirmatio: argumentació per sostenir les idees defensades, 

       - peroratio: final. 

2) També explica les cinc operacions que cal realitzar per esciure i pronunciar un discurs: 

       - inuentio: buscar les idees que es diran, 

       - dispositio: posar-les en ordre, 

       - elocutio: triar els mots per exposar les idees, amb l'ornament i les figures necessàries, 

       - actio: representar el discurs amb gestos i dicció, 

       - memoria: memoritzar el discurs. 

3) Els mitjans per persuadir els oients són: 

       - probare: convèncer pel raonament, 

       - mouere: commoure per aconseguir l'adhesió subjectiva, 

       - delectare: agradar per la bellesa del discurs. 

Brutus:           

Està escrit en forma de diàleg entre Brutus, Àtic i Ciceró. Partint de la mort d'Hortensi narra la història de l'oratòria romana des dels seus inicis fins a la seva culminació en el mateix Ciceró. Ja s'hi deplora la manca de la llibertat necessària per a l'eloqüència causada pel règim de Cèsar. 

L'orador (Orator)     

En aquesta obra Ciceró reprèn la seva idea que, enfront de la nuesa estilística dels aticistes com pretenia ser Brutus, l'orador ideal ha de dominar els tres estils, el senzill, el moderat i l'opulent, per aplicar el que convingui a cada ocasió. 

L'ELOQÜÈNCIA EN LA LITERATURA I LA SOCIETAT ROMANES

L'ELOQÜÈNCIA EN LA LITERATURA I LA SOCIETAT ROMANES  

La democràcia grega va introduir l'art de l'eloqüència, necessari per parlar en les assembleas o als jurats populars. Així, ja des de finals del segle V van sorgir grans oradors  com Lísias i Demòstenes. I Aristòtil va establir la classificació dels discursos segons el seu objectiu: 

• genus demonstratiuum: comprenia els elogis funeraris i els honorífics,  els panegírics,  

• genus deliberatiuum: té com a finalitat convèncer una assemblea,  

• genus iudiciale: el seu fi era convèncer un tribunal.  

Art de l'eloqüència

Així doncs la retòrica va pasar a Roma. L'educació escolar estava adreçada a formar oradors, ja  el mitjà pel qual el ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política era saber parlar en públic, sobretot en la darrera etapa de la República, quan les sentències judicials, les qüestions polítiques i els càrrecs públics es decidien als tribunals, al senat o a les assemblees. 

Dels milers i milers de discursos que van pronuciar els oradors romans, avui solament resten 58 dels discursos que va escriure Ciceró  i uns quants d'època imperial.  Hi ha altres oradors coneguts per citacions o al·lucions com Quintilià i Tàcit.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cicer%C3%B3

CICERÓ, ORATOR  

Ciceró

Per a Ciceró l'oratòria llatina, com a gènere literari, comença amb Cató el Censor, anomenat així perquè des del seu càrrec de censor protegia la puresa dels costums romans de la societat. L'estil dels seus discursos era senzill, rude i vigorós, però poc ordenat i poc harmoniós.

Cató deia:" rem tene, uerba sequentur" ("domina el tema, les paraules vindran tot seguit").

Així doncs, donava més importància a les ideas que a la forma de dir-les.

 Cató  era la figura que defensava a l'Estat , el "uir bonus peritus dicendi" ("home bo que sap parlar").  

Altres Oradors

Els germans Tiberi i Gai Grac van tenir, com a mestres, rètors grecs. Primer un i després l'altre, a la segona meitat del segle II a. C., van aconseguir amb la seva eloqüència el tribunat de la plebs, des d'on van impulsar una reforma agrària a favor de les classes populars que els va portar a ser morts per la classe aristocràtica. Ells van ser els primers a adreçar-se al poble amb un estil molt diferent al que empraven al senat. Mentre que davant els senadors els seus discursos eren complicats i amb un to elevat, davant el poble, en canvi, eren clars i directes, amb un llenguatge col·loquial. La seva contribució a l'oratòra llatina va consistir, segons Ciceró, que tanmateix detestava les 

seves idees polítiques, a introduir-hi termes nous, presos de la filosofia grega. 

Les  convulsions polítiques del segle I a. C. van dur  a terme l'edat d'or de l'oratòria llatina. La República era amenaçada pels successius  militars que volien imposar el seu poder. Els nombrosos processos de la classe dirigent, feien de l'eloqüència una arma temible, l'única que es podia oposar a la força de les armes.

Per triomfar en política ja no n'hi havia prou amb ser de bona família, ara  també habies de tenir cultura i talent oratori. 

• L'estil àtic, ensenyat a Atenes, era sobri, sense èmfasi. El seu principal representant va ser Juli Cèsar. 

•  L'estil asianista, de les escoles de l'Àsia Menor era abundant i florit. El principal orador d'aquest corrent va ser Hortensi, sovint rival de Ciceró. 
• L'estil rodi, propi de l'illa de Rodes, era a mig camí de la sequedat àtica i la sobreabundància asianista. Hi va pertànyer Ciceró.                                                                                             

Algun temps després d'exercir la magistratura de qüestor els sicilians van acudir a ell 

perquè actués com a fiscal contra Verres quan aquest va deixar el càrrec de governador de Sicília i va ser acusat de corrupció.. Aquest era el procés que necessitava Ciceró per fer-se famós a Roma, just quan aspirava a ser elegit edil, i per això va aplicar-se al cas amb totes les seves forces. Va donar un èxit fulminant: només amb el primer discurs i la presentació d'un nombre aclaparador de testimonis va aconseguir que Verres s'exiliés sense esperar sentència. 

Catilinàries

Durant el seu consolat, Catilina, candidat del partit popular que havia estat derrotat a les eleccions, va disposar-se a prendre el poder per la força amb el suport de nombrosos partidaris. Ciceró en quatre discursos davant el senat va descobrir la conjuració, va fer fugir de Roma Catilina, va aconseguir la pena de mort per als conjurats que havien restat a Roma i va desmantellar així la seva organització. 

Filípiques   

                           

Són els catorze discursos que Ciceró va redactar contra Antoni. El nom de Filípiques va ser donat establint un paral·lel amb les Filípiques de Demòstenes, el conjunt de discursos que aquest orador atenès va pronunciar per salvar la llibertat de Grècia davant l'amenaça de Filip II de Macedònia. Tal designació demostra que Ciceró va aconseguir igualar el seu model grec. Arreu d'aquests discursos són presents els temes filosòfics més tractats per Ciceró. L'íntima aliança aconseguida entre retòrica i 

filosofia fan de les Filípiques l'obra mestra de l'eloqüència de Ciceró.