GENERES TEATRALS
El teatre literari llatí va néixer quan el 240 aC. van ser representades una tragèdia i una comèdia adaptades del grec al llatí per Livi Andronic. Els gèneres tràgic i còmic, que constituïen el teatre culte, van continuar seguint els models grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, de la qual sorgeixen la fabula atellana i el mim.
LA COMÈDIA LLATINA
La comèdia romana imita la Comèdia grega, el principal autor de la qual va ser Menandre. Tant l'una com l'altra són una comèdia de caràcters amb un argument d'embolics i confusions. Sempre acaba amb un final feliç, sovint amb la trobada d'un pare amb un fill seu o una filla que havia perdut quan era petit, reconeixent-los per un marca o un objecte. També acostuma a haver-hi un conflicte amorós: una parella d'enamorats als quals el seu pare no els deixa casar-se.
Els personatges són arquetípics: el vell de mal geni, el seu astut esclau que sempre l'enganya i li pren diners, el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta, l'alcavot sense escrúpols. 
Els autors romans partien d'un original grec, però no es limitaven a traduir-lo al peu de la lletra, sinó que el tractaven amb molta llibertat (contaminatio): allargaven o escurçaven els diàlegs o els monòlegs i podien introduir en una obra una escena o un personatge d'alguna altra comèdia grega.Els personatges tenen noms grecs, molt complicats i ridículs per als romans, els actors porten els vestits típics grecs, el lloc de l'acció és sempre una ciutat grega.
Una diferència important de la comèdia llatina respecte de la Comèdia Nova de la qual deriva és el lloc destacat que hi tenen la música, el cant i la mímica. En efecte, mentre que la Comèdia Nova no incloïa música dins l'obra, a la llatina, i sobretot a Plaute, les parts cantades i les parts recitades amb acompanyament musical eren majoritàries. Només tenim comèdies de Plaute i Terenci.
PLAUTE, LA RIALLADA
Plaute va viure en els segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l'autor que més èxit va tenir entre el públic, era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí molt col·loquial. L'originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu, des de l'obscenitat i l'insult més groller a l'estil líric. No té cap preocupació moral o intel·lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic.
 S'han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals:  • Amphitruo (Amfitrió): és la única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió.
• Bacchides (Les Baquis): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.
• Miles gloriosus (El soldat fanfarró).
• Menaechmi. (Els bessons).
Personatges:
Els personatges de Plaute ,són simples estereotips que es repeteixen d'una comèdia a una altra. Respecte als models grecs, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, i exagera, de manera grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges.
• adulescens "jove": enamorat, babau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).
• senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides).
• seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute.
N'hi ha de dos tipus: 
• uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena.
• meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i cobdiciosa.
• uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni.
• parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi.
TERENCI, EL SOMRIURE Terenci, d'origen nord-africà, va viure al s. II a.C. Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia. Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l'un i de l'altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels còmics romans: Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. Per altra banda la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica. Va escriure sis comèdies: • Adelphoi (Els germans), • Andria (La noia d'Andros), • Eunuchus (L'eunuc), Literatura llatina: Gèneres i autors • Hecyra (La sogra), • Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix), • Phormio (Formió). |
miércoles, 5 de diciembre de 2012
GENERES TEATRALS
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario