periochae, que ja a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera.
Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el centre del món. El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents. Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la seva obra:
Al contrari que la majoria d'historiadors romans, Livi no havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal. La seva inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament del govern de Roma. Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als documents oficials. Livi, doncs, no va acudir a les fonts originàries sinó que reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius
aparents.
No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple Anníbal apareix com a model de perfídia.
Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com pel seu estil. Per exemple té un cert gust pel patetisme, per descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments.
Cal dir, de tota manera, que Livi actua de bona fe i que, malgrat molts detalls poc fiables, les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques. El que més destaca és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa.
No se sap ni on va néixer ni les dates exactes del naixement ni de la mort de Corneli Tàcit. A partir de diversos indicis es pot calcular que va viure aproximadament entre el 55 i el 120 d. C. De família noble, va estudiar retòrica a Roma i va esdevenir un orador brillant i famós. Al llarg de la seva vida va ocupar diversos altes magistratures sota diferents emperadors, des de Vespasià fins a Trajà. Va publicar les seves obres durant els regnats de Nerva i Trajà, un període de més gran llibertat d'expressió que en el precedent règim de Domicià. La seva primera obra va ser probablement el Diàleg dels oradors (Dialogus de oratoribus), amb la qual s'acomiada de l'oratòria: exposa que aquest gènere ha caigut en decadència per la falta de llibertat política en l'Imperi i addueix indirectament aquesta raó per abandonar-la i dedicar-se a la historiografia. Les seves obres històriques són, per ordre en què van ser escrites: dues monografies:
• Agrícola (De uita Iulii Agricolae): és alhora una biografia i un elogi fúnebre del seu sogre Agrícola, cèlebre general i governador de Britànnia, descrit com un romà a l'antiga en un temps moralment decadent. La vida d'Agrícola permet tractar qüestions importants de l'època de l'Imperi com ara de quina manera un polític amb una alta responsabilitat pot mantenir-se honest sota un príncep tan depravat com Domicià -justificant-se així alhora el mateix Tàcit, que es va trobar en igual situació- o l'imperialisme romà sobre els altres pobles, en aquest cas els britànnics.
• Germània (De origine ac situ Germanorum): en aquest tractat etnogràfic Tàcit s'esforça per comprendre els pobles germànics, un dels principals enemics dels romans, i de fer entendre als romans els seus costums, institucions i creences adaptant-los si cal a conceptes romans. La intenció de Tàcit és fer un paral·lel entre la manera de ser dels germànics i la dels romans antics per contraposar totes dues amb el present decadent de la Roma contemporània. Una altra possible finalitat hauria pogut ser advertir Trajà de l'amenaça que constituïen els germànics. I per altra banda dues obres generals que abracen la major part de l'Imperi, desenvolupant la narració any per any.
• Històries (Historiae): Tàcit va començar amb el període que havia viscut: anaven des del 69 d. C. fins a la mort de Domicià (96 d. C.). Dels catorze llibres que devien ser originàriament, se'n conserven tan sols del primer al cinquè.
• Annals (Annales): comprenien probablement setze llibres, que comprenien des de la mort d'August (14 d. C.) fins a la de Neró (68 d. C.), dels quals resten només els grups I-IV i XII-XV, així com parts dels llibres V, VI, XI i XVI.
Gai Suetoni Tranquil (aproximadament 70-125 d. C.) va ser secretari i bibliotecari del palau imperial i gràcies a això va poder accedir als arxius imperials per documentarse. No és unveritable historiador sinó més aviat un erudit, ja que la seva obra enciclopèdica abraça gran varietat de branques del saber. Tanmateix només han arribat a l'actualitat dues sèries de biografies: La secció de gramàtics i oradors del vast tractat Homes il·lustres (De uiris illustribus), en el qual havia agrupat per gèneres biografies d'homes de lletres. Les Vida dels dotze Cèsars (De uita duodecim Caesarum), una col·lecció de retrats de Juli Cèsar i de tots els emperadors des d'August fins a Domicià. Malgrat que el camp que tracta és el propi de la història, Suetoni no actua com a historiador sinó que es limita a recollir dades, curiositats i xafarderies sobre els emperadors: descripció física, tics, anècdotes i intimitats. Quant al seu estil, escriu amb correcció però sense art.
